Laia de Ahumada. Filòloga i escriptora

Fina Becerra ha fet vuitanta anys durant el confinament. Va néixer a Algerri (la Noguera) i ara viu en ple barri de Gràcia, a Barcelona. Té tres fills, cinc nets i una besnéta; moltes ganes d’aprendre i una vida que no se l’acaba. El primer contacte que vaig tenir amb les noves tecnologies va ser quan em vaig jubilar i vaig anar a conèixer el meu net al poble. La meva filla em va dir que a les nits feien unes conferències on t’ensenyaven a fer anar els ordinadors, però jo en aquell moment no estava posada en res d’això, i ves què havia d’anar a fer jo allà. Però ella va insistir tant que al final vaig començar a anar-hi. D’això ja fa setze anys, i se’m va obrir tot un món!

Va suposar un canvi…

I tant! M’ha obert un món que abans estava tancat. Jo estic molt contenta amb l’ordinador i amb les xarxes socials. Hi ha tantes coses! La primera que se m’acut és ara, en el temps de confinament, perquè jo he fet els vuitanta anys en ple confinament, i visc sola, i dono gràcies d’haver estat confinada per-què, si no, segurament els meus fills m’hagueren muntat una festa i m’hagueren dit en aquell moment que m’estimaven molt, i ja està. En canvi, em van muntar un vídeo on tots anaven dient el que pensaven i, esclar, han sortit coses del que pensen de mi que d’una altra manera jo no me n’hauria assabentat. I ara, quan estic deprimida, me’l poso i és com una injecció d’ànims. Durant tot aquest temps no m’he sentit mai sola: a través de les plataformes m’he trobat amb gent dels diferents grups als quals pertanyo, també he pogut assistir a conferències interessants que de vegades no pots anar a escoltar, i a través de l’ordinador les pots veure tantes vegades com vulguis… Només hi trobo avantatges.

¿Creus que a través de les xarxes ens diem coses que no ens atrevim a dir-nos cara a cara?

Jo penso que tot el que m’han dit els meus fills en aquest vídeo dels vuitanta anys, si no hagués sigut així, no m’ho haurien dit mai. A mi també em passa, hi ha moltes coses que als meus fills les hi he de dir per escrit. Em costa més, cara a cara, expressar sentiments. A mi em va faltar la família: el meu pare se’n va anar de casa quan jo era molt petita i no el vaig conèixer, i la mare va morir quan jo tenia dotze anys, i sempre vaig estar interna en un col·legi de monges; i, ja de casada, per desgràcia, el marit no va ser el més adient. Així que he anat sempre coixejant, i hi ha coses que a les sobretaules familiars s’expliquen i es parlen i adquireixes una saviesa, i a mi això em falta, i m’ho noto. No vaig tenir aquell ambient familiar on es cuinen moltes coses.