Anna Punsoda. Directora
Fa dotze anys, l’Assemblea Nacional Catalana va organitzar a diverses ciutats alemanyes unes jornades per parlar del conflicte entre Catalunya i Espanya. Eren uns debats en què participàvem tant catalans instal·lats a Alemanya com alemanys relativament sensibles a la causa catalana. Aviat em vaig adonar que entre tots nosaltres hi havia un pacte tàcit: mentre parlàvem constantment d’independentisme català o de republicanisme català, el terme «nacionalisme» havia quedat bandejat dels diàlegs. Ara bé, sense el nacionalisme català no s’entenia què hi fèiem, tants catalans a l’estranger parlant de Catalunya sota un sol de justícia.
Un dia, tipa d’un debat bizantí sobre el respecte al constitucionalisme, i tipa de les insinuacions més o menys malicioses d’un dels ponents alemanys, vaig dir que els catalans no havíem exterminat set milions de persones en nom de cap superioritat nacional i que, per tant, «els perills del nacionalisme», com deia ell, eren relatius al tipus de nacionalisme del qual parléssim. Llavors es va fer un silenci espès. Hi va haver un moment de tensió (de molta tensió), però vaig tenir la sensació que posar aquella veritat històrica sobre la taula servia per a moltes coses. En primer lloc, per verbalitzar el que molts catalans pensaven des de feia estona però no gosaven verbalitzar. En segon lloc, per desestigmatitzar la idea de nació i poder parlar de política des d’una perspectiva catalana, que era el que havíem anat a fer. Sobretot, però, vaig veure que abordar les realitats de fons, per incòmodes que fossin, servia per discutir amb més honestedat i avançar per trobar solucions o, com a mínim, consensos.
L’episodi em va ensenyar que revelar el fons dels conflictes és l’única manera de començar a resoldre’ls. Això és el que fa Lurdes Casanova en aquestes pàgines, quan diu a la periodista Gemma Ventura que l’Església catòlica ha promogut una idea de la dona obedient i servicial per motius totalment aliens al missatge evangèlic. O Moussa Bourekba, en un reportatge sobre el conflicte dels conflictes, la guerra entre Palestina i Israel. És possible que alguns lectors no se sentin còmodes amb la perspectiva de Bourekba, però és un article que verbalitza realitats històriques que estan a la base de les discussions geopolítiques detallades, tan habituals en els nostres dies.
L’activista Gabriela Serra ens diu que hi ha tants conflictes perquè debatem poc. Aquesta afirmació és la raó per la qual existeix Dialogal, que amb aquest número tanca una etapa sota la direcció de Clara Fons i Duocastella. El que va començar sent uns quaderns dedicats de manera exclusiva al debat interreligiós, i que, gràcies a la bona feina de la directora, va endinsar-se en la pedagogia i l’ecologisme, volem que a partir d’ara també sigui una revista de cultura permeable a l’esperit. Llengua, història, pensament, literatura. Tot, amb una mirada espiritual que ens ajudi a revelar el fons de les ànimes, que és alhora el fons dels conflictes.
