Clara Fons i Duocastella. Directora
Després d’estar mesos a les selves de Gombe, a Tanzània, observant un grup de ximpanzés, la primatòloga Jane Goodall va escriure: «Tot era en silenci, en la pau més absoluta […] vaig entrar en un estat de lucidesa ampliada. És difícil —de fet, impossible— arribar a traduir en paraules el moment de veritat que tot d’una em va envair. […] La infinitud i l’èxtasi serè.» Així va viure el silenci Jane Goodall.
És curiós que utilitzem la mateixa paraula —silenci— per referir-nos a tipus d’experiències tan diferents. El silenci de Jane Goodall no té res a veure amb el de la dona que calla per por davant de les vexacions del seu marit, amb el de l’infant que és agredit pels seus companys, amb el del jove immigrant «sense papers» enfront del seu cap després de quinze hores de treballar o, fins i tot, amb el del telespectador absent al sofà mentre observa anestesiat el conflicte bèl·lic a través de la pantalla.
Hi ha experiències de silenci que són fruit de la por, de l’opressió i de la desídia. Són silencis que paralitzen, que bloquegen, que porten els seus protagonistes al col·lapse. I hi ha, en canvi, un silenci diferent, que no té res a veure amb l’anterior, i que proporciona una experiència que en lloc d’oprimir-te, t’expandeix, que en lloc d’ofegar-te et meravella, que en lloc de situar-te a l’abisme et porta al cim.
Aquest segon tipus de silenci està relacionat amb l’espiritualitat. És el silenci profund de l’ésser, que fa callar el soroll emocional i mental per fer espai a la presència de la vida. És una mirada silenciada que permet l’escolta més pura, més genuïna, més amable. És la possibilitat de rebre-ho i de donar-ho tot en un mateix instant. És la clau de volta de les arts; és font de comunió i de gratuïtat. És impossible d’explicar en paraules, diu Jane Goodall, però, tot i així, moltes persones ho han intentat al llarg de la història, perquè és tan immens el seu rastre que necessita ser comunicat encara que no hi hagi paraules per fer-ho.
Convivim amb aquests dos tipus de silenci: el que ens oprimeix i el que ens meravella; el silenci no volgut i el silenci desitjat. I, en la contradicció, en aquest tast dels dos extrems del silenci, entre la necessitat de callar i la impossibilitat de no dir, és on descobrim i aprenem en què consisteix Viure i de què va la Vida.
