Gemma Ventura. Periodista.

Nascut a Madrid el 1963, Pablo d’Ors, net d’Eugeni d’Ors, és sacerdot i escriptor. Ha peregrinat al Sàhara, a la muntanya Athos i a l’Himàlaia. Entre tots els seus viatges, n’hi ha un que, sense moure’s gens, cada dia fa i ens convida a fer: el que va al nostre interior.

¿Què alimenta el soroll avui en dia?

Seria molt més fàcil respondre què no alimenta el soroll avui en dia. El silenci és un estat d’excepció i, tot i això, és el que l’ànima necessita més.

¿Què fa visible el silenci?

Tot. Sense silenci, sense la verdadera contemplació, no veiem res. És per això que gairebé tothom està profundament alienat.

¿Escoltar el silenci és una manera d’escoltar el nostre cos i la nostra ment?

I tant! I el que acostuma a dir el silenci és: «Vine, entra més endins, descansa dins meu, no tinguis por.» El silenci diu el mateix que Déu: «Pots confiar en mi, tot està bé.»

Vivim a l’època de la dispersió. No sabem què sentim ni què opinem. ¿Què hauríem de fer per poder escoltar amb més claredat el nostre interior, és a dir, per saber què hi ha més enllà de la boira del nostre cap?

Més enllà del cos i de la ment hi ha l’ànima, que és la nostra veritable identitat. El que ens fa patir és la identificació amb el nostre propi cos i amb la nostra pròpia ment. El que hauríem de fer és senzill: dedicar temps a l’esperit; n’hi ha prou amb mitja hora diària. Això ho anirà transformant tot a poc a poc. D’aquí ve la meva insistència en la pràctica meditativa.

¿Per què consideres que és tan potent l’atenció?

Perquè és el mateix que l’amor. Només estem atents a allò que estimem. Estimar és prestar atenció. Estem fets per a l’amor i, per això, quan estimem, descobrim qui som.

Necessitem la gran casa, el cotxe, les vacances, el mòbil, més i més roba. ¿Quin és el preu de ser esclaus de la necessitat?

No necessitem gairebé res: això és el que descobreixes quan fas el camí interior. Quan estem en el nostre centre ens adonem que tenim, a cada moment, allò que necessitem.

Viatgem, tot el dia estem corrent. ¿Ens recomanaries, per exemple, passar un dia quiets, asseguts en un banc?

No, això seria massa dur gairebé per a qualsevol. Aconsello estar vint-i-cinc minuts al dia el més quiet possible, només respirant i percebent el cos. I, si et venen pensaments o sentiments, reconeix-los, no t’hi enfadis i torna a la percepció. Això és tot.

Vivim en el fer, fer, fer: ¿és una manera de no fer-nos preguntes?

L’activisme és, efectivament, una de les nostres principals maneres d’escapar-nos de nosaltres mateixos. Normalment, com més fem (i, per descomptat, com més tenim), menys som.

Dius que és molt difícil saber quines distraccions ens arrosseguen. ¿Quines acostumen a ser?

Substancialment, dues: les del passat i les del futur. Les del passat es reconeixen perquè es revesteixen de culpa. Les del futur, perquè es revesteixen de por o d’angoixa. Tot es redueix a això: no sabem estar on estem.

Parles dels problemes falsos, als quals donem la categoria de tragèdies. Si tot el que pensem és una invenció, ¿creus que és possible viure sense preocupacions?

Sí, és possible viure en la llum i sense preocupacions. La pau interior és totalment possible, però, per aconseguir-la, un ha d’haver arribat a un punt de saturació en el patiment. Per viure amb plenitud hem de decidir deixar de patir i de fer patir, i emprendre amb determinació el camí de la recerca de la veritat sense pal·liatius.

A vegades tenim una imatge desproporcionada de nosaltres mateixos, de manera que projectem, al nostre jo, les grandeses més delirants. ¿Per què ens hem de deslliurar d’aquest tipus de fantasies?

Perquè només la realitat ens allibera. Per començar a canviar i a millorar, el primer que hem de fer és reconèixer on som, quin és el nostre punt de partida. Sense això, començarem malament. Qualsevol fantasia a llarg termini és més opressora que qualsevol realitat. Des d’un punt de vista religiós, diria que la realitat és on es manifesta la voluntat de Déu.

¿Quin és el perill de somiar en un mateix? ¿I de somiar en el que t’agradaria que fossin els altres?

Somiar en un mateix està bé si després busquem traduir els nostres somnis. La mirada ha d’estar a l’horitzó, però també en el següent pas que ens toca fer. Somiar en com ens agradaria que fossin els altres és una pèrdua de temps que no recomano a ningú. Als altres cal deixar-los en pau. Prou en tenim amb nosaltres mateixos.

¿Què opines de la tendència que tenim a queixar-nos i a culpar?

És propi de l’ego: convertir-se en víctima. El dit que normalment apunta cap a fora es dirigeix cap a nosaltres quan fem el camí interior. No podem créixer sense autoresponsabilitzar-nos de tot el que ens passa a dins.

¿Per què és necessari tenir present que tot i tothom, a cada moment, canvia i canviem?

Perquè, si pensem el contrari, ens aferrem i se’ns bloqueja l’energia, que és essencialment dinàmica. Tot està naixent i morint a cada instant. Els il·luminats són els que s’adonen d’això.

¿Quins verbs ens recomanes?

«Créixer i servir gaudint.» Aquest és, precisament, el meu lema personal.

¿Ser conscients de com respirem, a què ens ajuda?

A adonar-nos que som donar i rebre, i que, si rebem més que donem o donem més que rebem, és perquè s’ha produït un curtcircuit en algun lloc.

¿Ens podries recomanar un petit hàbit per millorar la nostra rutina?

Sí. Cada dia fes alguna cosa a poc a poc. Per exemple, netejar-te les dents o fregar els plats. Començaràs a descobrir un món nou.

PEÇA:
«Guanyaríem molt si, en lloc de jutjar les coses, les afrontéssim. Les nostres càbales mentals no solament ens fan perdre un temps preciós, sinó que alhora ens fan perdre també l’ocasió per transformar-nos. Perquè hi ha coses que si no es fan en un instant determinat ja no es poden fer, o no com s’haurien de fer. Personalment estic convençut que més d’un vuitanta per cent de la nostra activitat mental —i és probable que m’hagi quedat curt en aquesta proporció— és totalment rellevant i prescindible; més encara, contraproduent. És molt més saludable pensar menys i refiar-se més de la intuïció, del primer impuls.»

Pablo d’Ors, Biografia del silenci, traducció de Tina Vallès, Angle, Barcelona, 2013, p. 46

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí