Mohamed El Hichou Rahou El Mensouri. Integrador, educador i coordinador d’un centre d’acollida

Tots som conscients que en els darrers anys hi ha hagut un increment considerable de l’arribada de joves migrants sense referents familiars al territori, els quals, fins fa poc, coneixíem amb les sigles MENA (menors estrangers no acompanyats). Això ha comportat un repte per al nostre sistema de protecció a la infància i l’adolescència, que ha hagut de donar resposta a les necessitats que presenten aquests joves.

Paral·lelament, des dels mitjans de comunicació ens han bombardejat amb notícies sobre aquest col·lectiu, i fins i tot l’han utilitzat per fer campanyes polítiques. ¿Com veu i percep la societat a aquests joves? ¿De veritat els coneixem o ens hem preocupat per conèixer-los? ¿Quines són les seves necessitats reals? ¿Per què emigren posant en risc la seva vida essent tan joves? Es tracta de persones d’entre 14 i 17 anys provinents del Marroc i de l’Àfrica subsahariana, que arriben al territori i no van acompanyats per cap referent familiar o adult. Provenen de contextos de pobresa i precarietat i d’un entorn familiar on l’emigració es viu com l’única sortida possible, i aquest és el motiu pel qual arrisquen la vida per travessar la frontera.

Un cop es troben al nostre territori, presenten necessitats i dificultats que com a societat hem d’atendre. S’identifiquen principalment dos tipus de necessitats. D’una banda, les bàsiques, com l’habitatge, l’alimentació, la higiene, la vestimenta… Moltes d’aquestes necessitats queden cobertes una vegada els joves accedeixen al sistema de protecció a la infància i l’adolescència. L’altre tipus de necessitats està relacionat amb l’àmbit emocional i socioeducatiu, que cal abordar de manera integral: es tracta de necessitats socioeducatives, dificultats per relacionar-se i integrar-se en la comunitat, desconeixement de la llengua, obstacles en l’accés a la formació acadèmica i al món laboral…

La majoria de joves que pertanyen a aquest col·lectiu manifesten malestar psicològic arran del procés migratori i les dificultats d’adaptació al nou territori. Això es tradueix en un malestar físic i psíquic que repercuteix en pèrdua de gana, desmotivació, problemes de son… Per tant, hi ha aspectes emocionals que influeixen en l’estat físic i psicològic de les persones. Com a societat, ¿estem preparats per atendre les necessitats reals d’aquests joves? La resposta és no. Actualment s’evidencia que hi ha una manca de recursos socioeducatius i de salut adequats per donar-hi resposta.

Dol migratori

Hi ha pocs autors que parlin del dol migratori amb relació als joves migrants sense referents familiars al territori. El dol es pot definir com un procés de reestructuració que es produeix quan una persona deixa o perd alguna cosa de gran importància per a ella. Per tant, en el cas d’un procés migratori, correspon a tot allò que cal deixar enrere: la família, la cultura, els amics, i sobretot els vincles que s’han creat i que han estat claus i indispensables per a la formació de la personalitat de la persona que migra. En conseqüència, podríem dir que la migració comporta una situació de pèrdua psicològica i social que desencadena processos de dol.

La majoria dels joves migrants que arriben al nostre territori es troben amb circumstàncies personals i socials que dificulten l’elaboració d’aquest dol. I si no atenem aquesta necessitat de manera adequada, es pot posar en perill la seva salut mental. Per això és important que els professionals que treballen amb aquests joves puguin detectar anticipadament i prevenir processos de dol que podrien produir patologies o dificultar la integració.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí