Xavier Melloni
No són les opinions, el que val. Ni tampoc el que perdura. No poden ser-ho perquè estan massa subjectes a la parcialitat dels nostres punts de vista i interessos. Mentre no ens adonem que estem implicats en el que veiem, no veiem res. D’aquí venen la pobresa, la misèria de la majoria de les nostres opinions. D’aquí també la vehemència i la violència amb què les defensem, perquè som nosaltres els que volem prevaldre.
Tampoc no és suficient la informació que ens dona un primer grau de coneixement, perquè, amb això, amb prou feines ens aproximem a la primera capa de la realitat, a la seva membrana més evident i efímera. No, no és això el que ens cal. Busquem una altra cosa, un altre coneixement, que estigui a l’origen del que veritablement és i que sigui la font del que fa que les coses siguin tal com són, i no en funció del que nosaltres volem, pensem o creiem que són.
Per això els grecs van distingir entre doxa, episteme i gnosis. Passar de la primera a la darrera requereix un llarg i exigent camí d’ascesi, fins a arribar a l’obertura de l’ull interior capaç de percebre la fondària de les coses; Allà on s’originen, Allà on retornen. Cal sostenir el pes i la densitat de l’experiència, reflexionar-hi i observar-la des de prop i a distància, de manera que puguem alçar la realitat a partir de la llavor amagada a l’interior de cada situació i de cada persona, i deixar que germinin alhora que també germinem nosaltres.
Però vivim temps d’impaciència i immediateses que se satisfan amb opinions banals basades en informacions superficials, les quals ens resulten epidèrmicament satisfactòries perquè ens fan creure que coneixem i, per tant, que controlem. Hi ha massa soroll, massa acumulació de dades, massa fonts d’informació que no permeten distingir on és la desinformació que porta a cometre accions errònies. Aquesta intoxicació fomenta l’autocomplaença, ja que no exigeix de nosaltres cap interpel·lació, sinó continuar amb la trivialitat del que ens agrada, en lloc de cercar allò que ens transcendeix per fer-nos créixer. La informació in-forma, «dona forma», però no transforma. Ens manté en el mateix estat en què estem.
Fonts més altes i més pures de saviesa ens esperen per donar-nos el coneixement que necessitem per travessar els temps que vivim. Hem de poder estar a l’escolta per rebre coneixences que no provenen de l’acumulació de dades, sinó que estan amagades en la profunditat de les coses. Un coneixement que ens desapropia, un saber que permet percebre la substància de cada situació i de cada persona, una comprensió capaç d’identificar les causes remotes i els cims vers on s’encaminen els nostres passos confusos. Un coneixement així només es dona quan arribem a reverenciar el que se’ns mostra.
