Text: Maria del Mar Griera Llonch

Una senyora gran, amb cabells blancs i cap cot, resant el rosari. Un home de mitjana edat, amb gel·laba i barba llarga, recitant l’Alcorà. Una dona a prop de la cinquantena, vestida amb roba de colors, en posició de meditació. A la nostra societat, la presència de la religió la dibuixem, ens la imaginem, l’estereotipem, en aquests termes. Una visita a l’hemeroteca, un repàs de la premsa, fa paradigmàtica aquesta tendència. Són retrats generacionals, on difícilment apareixen persones de menys de trenta anys. És més, les poques vegades que els mitjans de comunicació fan referència a la religió entre persones joves, aquesta es presenta, majoritàriament, com a quelcom patològic, posant l’atenció en els casos més extrems (vegeu radicalització, sectes i altres derivats). O, també, fent èmfasi en la secularització imparable i aparentment irreversible del jovent d’avui.

¿Què hi ha de cert darrere aquesta idea? ¿Fins a quin punt la joventut actual ha abandonat la religió? ¿És aquest abandó una qüestió purament generacional i transitòria, o és quelcom més estable? I el creixent interès per la meditació i altres tècniques orientals, ¿és una moda passatgera o l’indici d’un canvi més profund? ¿I és només el catolicisme el que pateix un procés d’envelliment, o també altres religions
com l’islam o el protestantisme?

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí