Castell de cartes

Clara Fons i Duocastella

Els petons que no vaig fer i els que van ser inevitables. Les colònies adolescents a Queralbs. L’adeu de l’avi. El part. La paràlisi. L’examen de Sociologia de la Religió. L’incendi del 98. L’estada a Mèxic. El darrer dia de qui no hauria volgut perdre mai.

Identifico amb nitidesa els moments en què la meva vida ha fet un gir de guió. D’aquells grans. Tothom té els seus. Canvis d’etapa, se’n diu ara. A vegades són fruit d’un seguit de fets gairebé anecdòtics; d’altres, conseqüència de moments estel·lars en què sembla que la vida se t’esberli. I quan la vida es trenca, el castell de cartes es desploma.

El castell de cartes. Aquell que construïm mentalment anticipant-nos al que encara no és. Aquell miratge en el qual fixem la vista i que ens fa viure acceleradament per aconseguir-lo, per prevenir-lo o per superar-lo abans que s’esdevingui. I així, anticipant-nos al futur, anem deixant passar el present.

Té ironia, la cosa, perquè sovint passa que aquell futur que imaginem no s’esdevé. Perquè la informació que tenim canvia a mesura que passa el temps, perquè hi ha variables noves, perquè ni tan sols sabem fins quan existirem.

Perquè, indefugiblement, som canvi. En orris la “família perfecta”,
en orris l’amistat per sempre, en orris el viatge ideal. Inesperada feina. Inesperada tendresa. Inesperada tempesta. Inesperat agraïment.

Des de la consciència i la confiança en aquest canvi permanent, el present pren força. I tot és (tota jo soc) en l’ara i l’aquí, més enllà del que vindrà i seré demà.