Fra Valentí Serra de Manresa
Arxiver dels Caputxins
DE LES PROP DE 260 PLANTES MEL·LÍFERES IDENTIFICADES A LA PENÍNSULA IBÈRICA, EN DESTACA LA FLOR DE L’AMETLLER
La vida de l’abella i la producció de la mel depenen totalment de la vegetació, car les plantes són la seva única font d’aliment; tanmateix, no pas totes són útils per a les abelles, ja que només algunes són qualificades de mel·líferes. Avui, és possible quantificar la proporció de nèctar de les diferents espècies de flors que hi ha en cada tipus de mel gràcies a una nova disciplina anomenada melissopalinologia. La mel té nombroses aplicacions remeieres —ad medicamenta utiliter— i és, alhora, molt beneficiosa i nutritiva per al bon funcionament de l’organisme humà.
De plantes mel·líferes, a la península Ibèrica, n’hi ha un nombre força significatiu. Hom n’ha identificat un conjunt d’unes 260, distribuïdes en les comarques meleres dels territoris hispans i que són assíduament visitades per l’abella de la mel (Apis mellifica). De les plantes mel·líferes destaca de manera particular la flor de l’ametller (Prunus amygdalus), que floreix molt primerencament en començar la primavera. Aquesta floració oscil·la entre quinze dies i un mes, si no hi ha gelades.
La flor de l’ametller, juntament amb la ravenissa blanca, aporta a les abelles el primer nèctar i pol·len, i amb aquesta flor tan primerenca es reprèn la vida dels ruscos. A partir de la flor de l’ametller les abelles obreres elaboren una mel molt gustosa, però d’un paladar una mica amarg. La mel d’ametller és molt recomanable per a les malalties de la pell, i també com a remei preventiu dels cucs intestinals. La ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides) és una planta molt abundosa a la nostra geografia i la seva flor aporta una gran quantitat de pol·len i de nèctar a l’abella en temps d’hivern, quan a les nostres comarques hi ha poca flor, ja que la ravenissa blanca comença a florir després de les pluges tardorals i la seva floració arriba fins a finals de març. Les abelles, de la ravenissa, en fan una mel que resulta molt apta per a les pràctiques terapèutiques, i també és una mel força interessant en la gastronomia, d’un gust força semblant a la mostassa.
De la flor de l’acàcia (Robinia pseudoacacia), les abelles en fan una mel de textura molt fina, d’un color groc clar i d’un gust suau. Aquesta mel gaudeix d’efectes laxants i aporta a l’organisme una quantitat força notable de ferro i, per aquest motiu, la mel d’acàcia és molt recomanable per afrontar i guarir els refredats i les situacions de debilitat corporal i d’anèmia.
Cal atorgar una menció especial al bruc o xipell (Erica multiflora), que, habitualment, sol florir de començaments de setembre fins al desembre. Com que és una planta de llarga floració i, també, és molt abundant en els boscos de casa nostra, les abelles en poden fer una mel monofloral. La mel de la flor de bruc es caracteritza pel fet de ser agraciada pels continguts de calci, potassi i ferro i gaudeix d’unes propietats remeieres que la fan depurativa i antireumàtica. El seu color lleugerament fosc i el gust una mica amarg fan que no sigui de gaire qualitat per al consum a taula; en canvi, la mel de bruc és molt recomanable per al bon funcionament del fetge i és particularment estimada en la pràctica de l’apiteràpia, ja que la seva ingestió contribueix a desinfectar les vies urinàries i, alhora, ajuda a temperar els dolors reumàtics i les inflamacions de la bufeta i de la pròstata.
Una de les plantes mel·líferes i remeieres més conegudes i més estimades des d’antic pels apicultors és el romaní (Rosmarinus officinalis), que hom considera la planta mel·lífera per excel·lència, ja que la flor del romaní és particularment atractiva per a les abelles, de la qual elaboren una de les mels monoflorals més prestigioses, enriquida amb propietats molt tonificants per a l’estómac.
Finalment, del conjunt de les plantes mel·líferes que trobem a Catalunya sobresurt el timó (Thymus vulgaris), conegut també com a farigola i que, junt amb l’espígol, és possiblement una de les plantes que aporten més nèctar a les abelles. La mel de farigola i serpoll (Thymus serpyllum) és molt adequada per combatre la faringitis, l’afonia i la tos convulsiva. És de textura molt densa i d’un color daurat i gaudeix de molt bona reputació, ja que ajuda a reduir el colesterol. Aplicada externament, tempera les inflamacions articulars i contribueix a desinfectar i cicatritzar les ferides.
Amb aquesta breu presentació d’algunes propietats remeieres de les principals plantes de la mel he volgut destacar alguns aspectes sobre la importància que tenen les abelles per garantir la biodiversitat del planeta i, alhora, assegurar la pol·linització dels arbres fruiters i de les hortalisses, ja que un terç dels aliments que consumeix la humanitat és gràcies a les abelles.
