Laia de Ahumada. Filòloga i escriptora

Javier Alonso té 58 anys, és advocat i treballa des de fa dos anys a Brussel·les, a la delegació del Govern de la Generalitat, en assumptes de migració, justícia i interior. I malgrat que el tema de la migració està a l’ordre del dia a Europa, no és per parlar d’això que ens trobem un matí d’un dia festiu a Vallbona de les Monges, sinó per parlar del silenci que l’acompanya enmig del brogit del seu dia a dia. Ell tria el lloc per a l’entrevista, i no és un claustre, ni un carrer solitari, ni una ombra sota les oliveres, sinó el banc de la plaça del Monestir, on la mainada juga i els vilatans i els turistes enraonen. Ens asseiem allà, enmig del barbull, per parlar del silenci.

M’agrada estar en silenci, però m’agrada que hi hagi gent al voltant. Als setze anys vaig començar a anar a Poblet, i sempre he anat molt als monestirs. Necessito aquest temps de recés, i a Bèlgica faig el mateix: hi conec almenys quatre monestirs on m’escapo quan puc, però no m’hi estic gaires dies perquè em saturo. Jo no seria monjo, perquè per a mi també hi ha un silenci que està empeltat en la rutina diària, que és el del metro, el de mirar la gent, el de caminar pel carrer… 

D’on et ve aquest silenci?

El silenci m’ha anat sorgint al llarg de la vida; és un regal, i així ho visc, com una cosa fràgil. També hi ha la part necessària d’aprenentatge formal rebuda a partir dels vint anys, una mica eclèctica: de pregària, de meditació, a través d’experts i amics com l’Enric Seguí o en Xavier Melloni, i de llibres d’espiritualitat que em van ajudar a entrar en l’experiència del silenci. Aquests aprenentatges formals s’han de fer, t’han d’instruir una mica. Això no vol dir que siguin l’únic camí. La meva mare té una dosi enorme de silenci i, en canvi, si li explico tot això no ho entendrà. Cadascú té el seu camí. Has de deixar que aquest silenci, après i regalat, s’allotgi dins teu, i arriba un moment en què es dona una connexió. 

Com el practiques en el teu dia a dia?

Quan em llevo, faig un cafè, em dutxo i em poso a fer silenci, uns vint o trenta minuts. Sec a terra amb uns coixins, recolzat a la paret, deixo el mòbil, em centro en la respiració, m’adono dels meus pensaments, i quan ho faig soc capaç d’agafar-los i desar-los en una caixa imaginària al meu costat. Hi ha un text de sant Ignasi que diu: “Considera com el Senyor et mira”. I aquest consell m’ajuda en aquests moments. És una cosa molt física, molt definida, que m’ajuda a entrar en el silenci. Jo hi puc entrar amb molta facilitat. Són molts anys de pràctica, però també hi ha un component de disciplina, d’esforç personal, però d’un esforç que, des de fa molt temps, per a mi és agradós, el busco, i si passo dies sense practicar-lo, el trobo a faltar, el necessito. És un espai on deixo reposar les idees, les passions, a través d’un mantra.