Text: Laia Montserrat

De vegades, per més que la meva raó no vulgui creure en sincronies ni altres històries, no puc fer res més que admetre que hi ha moments gloriosos on tot encaixa amb una perfecció quasi irreal. L’altre dia, si més no, després de rebre algunes notícies que em van preocupar, vaig decidir sortir al jardí a respirar. 

Quina va ser la meva sorpresa quan, al cap de pocs minuts d’asseure’m, vaig veure dues àligues volant no gaire lluny. Les dues es van aturar al cel, molt quietes, observant. Van restar al mateix lloc, sense moure’s, uns minuts que es van fer llargs. Tenia la sensació que si aixecava el braç i estirava les puntes dels dits les podria tocar. Era una imatge fixa. Eren allà, aturades, observant. No els calia moure les ales, tan sols havien de deixar-se sostenir per l’aire. 

Aquell aire que ens unia… 

Fa poc, algú em deia que l’aire és el millor conductor d’electricitat si la potència és suficient. En aquell moment devia ser-ho, de suficient, ja que jo tenia la pell de gallina, i a això s’afegí la humitat dels meus ulls, que van començar a plorar calladament, cosa que em va provocar un curtcircuit de joia intensa.

Vaig sentir-me sostinguda per tot l’aire, per tota la terra, per tota l’aigua, per tot el foc intern. 

Observant el que és. Esperant tranquil·lament, atentament, oberta, desperta. Les ales desplegades. El cor obert.

En aquell moment, no era ni estava. No hi havia verb, aquest verb que tants maldecaps dona als filòsofs i que qualsevol nen sap que pot obviar. Ni tan sols subjecte. I, molt menys, predicat. Només aquella plenitud que les estimades paraules tan sols poden aconseguir quan finalment callen. 

Vaig agrair a les àligues la seva presència, que per a mi és una lliçó de vida. 

Una mirada atenta des de la bona distància, des del silenci i la quietud, té la capacitat de desfer nusos.

Vaig tornar a dins de casa.