Amb molta cura, embotellava, una per una, ampolles petites amb tap de rosca. Havia ideat una barreja feta sobretot a base d’aiguarràs i d’essències que servia com a detergent. Funcionava la mar de bé; en deia “El Champion de la limpieza”. Quan tenia una colla d’ampolles plenes, les posava en un cabàs i les anava a vendre casa per casa, o les oferia a altres dones de miners, com ella. A casa, els quartos anaven molt justos i no n’hi havia prou amb la paga de la mina i la de la fàbrica.
Tenia tres fills, i també cuidava altres nens desemparats que feien vida al carrer. Casa seva era un lloc segur per als orfes. La pobresa material no impedia que qui hi entrava sempre en sortís amb l’escalf del cos i de l’ànima. Era una dona senzilla. Deia que les coses més boniques de la vida no són vistes amb els ulls, sinó que se senten amb el cor. Potser per això només tenia una màxima, la més valuosa de totes: amor. En tenia per a tothom.
Havia experimentat que l’amor només és incompatible amb una cosa: la por. On hi ha por, no hi pot haver amor. Diuen els líders espirituals –siguin de la tradició que siguin– que l’amor en estat pur és aquell que va més enllà de l’afecte, del desig i de l’enamorament. És aquell que no té límits ni fronteres i que, quan s’esdevé, es converteix en inevitable. Aquell –l’únic– que té la força per superar o transformar qualsevol diferència.
Perquè això passi, però, és imprescindible foragitar la por d’un mateix. La por de ser atacat, la por de ser ferit, la por de ser rebutjat, la por de ser diferent, la por de patir, la por de fer patir… La por de la por. La por que neix, en definitiva, de la poca capacitat que tenim per sintonitzar i harmonitzar allò que pensem amb allò que sentim ara i aquí.
Només si tenim la valentia –i se’n necessita molta!– d’indagar en nosaltres mateixos podrem fer neteja –dolorosament– de les pors i, aleshores sí, gaudir de la senzillesa de l’amor. La meva àvia, la inventora d’“El Champion de la limpieza”, se’n va sortir.
Clara Fons i Duocastella
Directora de Dialogal
