Text: Laia de Ahumada
Fotografies: Marc Javierre-Kohan

Marc Javierre-Kohan (www.marcjavierre.com) té 44 anys i en fa 18 que es dedica professionalment a la fotografia. Ha participat en diferents projectes de denúncia, com ara “Weapons” i “Tourist Walk”, on fa visible el negoci de les armes i l’impacte del turisme massiu. A“ATM hotel” va aprofitar una campanya publicitària de la Caixa per fer-ne una rèplica i denunciar així el neoliberalisme econòmic i les diferències socials. No recorda quina va ser la seva primera fotografia, però sí que recorda, ja de ben petit, la seva sensibilitat per la injustícia.  

La teva vocació per la fotografia neix ja amb la denúncia penjada de la càmera?

–Amb la fotografia sempre hi ha hagut una intenció d’acostar-me a les coses que no m’agraden, un component de denúncia, de veure que el món no és tal com m’agradaria que fos. La fotografia m’ha permès, per exemple, apropar-me al poder. La gent el veu per la televisió, però fins que no t’hi acostes no pots intuir què hi ha de veritat darrere de tot allò. La fotografia és una eina de denúncia social, tant en fotoperiodisme com en periodisme o en documentalisme. Et permet denunciar perquè pots arribar a llocs on no tothom arriba.

El fotògraf s’amaga rere la càmera?

–Sí, sempre la porto. A mi m’ha obert moltes portes i he anat a llocs on no hauria pogut arribar si no hagués tingut una càmera, però també em qüestiona molt. Per exemple, darrerament vaig fer un viatge a Guatemala i jo no em trobava còmode, perquè estava fotografiant gent “pobra” amb una càmera que val el seu sou de cinc anys, i et preguntes: “De què serveix això que estàs fent? És per a tu o és per a la teva feina?”. En el fons, no serveix de res fer aquests tipus de fotografies. La violència estructural no se soluciona ensenyant els pobres, perquè són allà sempre, sinó que has d’anar a les elits del país. El que intento no és ensenyar les conseqüències, sinó les causes; és la meva metodologia en el camp del documentalisme. No faig fotoperiodisme, sinó documentalisme: mostrar les fires d’armament on mercadegen els fabricants d’armes, perquè les imatges de la guerra de Síria ja les veiem pertot arreu. Es tracta d’ensenyar qui en són els causants. O la degeneració del turisme massiu. L’oci és el gran mantra de la societat, com diu Arcadi Oliveras; el turisme massiu destrueix i no és beneficiós per a l’ésser humà. Jo assenyalo les coses que veig que són perjudicials, busco que la gent s’hi vegi reflectida i es qüestioni si allò està bé o malament. Això m’ha portat molts problemes; sobretot amb el tema del turisme tothom se’m tirava a sobre.