Vam quedar, puntuals, per fer reunió. Malgrat que el dia era clau en l’àmbit polític i de país, calia que ens veiéssim almenys una estona per treure’ns feina de sobre. A fora era ple de gom a gom. Consignes, banderes, expectativa.
Tant la Marta com jo vam posar papers i ordinador sobre la taula, disposades a treballar. Però la realitat s’imposava. L’1 d’octubre, els empresonaments, la independència, la democràcia i com hem arribat fins aquí. En vam parlar discrepant. Molt. Vam constatar que les nostres opinions entorn del famós Procés són, més o menys, a una distància de cinc passes de gegant.
Raimon Panikkar, inspirador d’aquesta revista, diferenciava entre el diàleg dialèctic i el diàleg dialògic. El diàleg dialèctic, deia, és aquell que es fa des del pensament, mentre que el diàleg dialògic es dona en la interioritat de cadascú.
Aquest segon tipus de diàleg, que emergeix de la nostra dimensió més profunda, ens permet veure’ns a nosaltres mateixos a través de l’altre. És l’altre qui ens fa adonar dels nostres propis prejudicis, qui ens empeny a qüestionar-nos i a reconèixer-nos des de la vulnerabilitat de les veritats absolutes.
Aquest qüestionament interior que, si el permeto, s’activa en parlar amb l’altre o en sentir una opinió diferent de la meva, em fa adonar que darrere del vestit de les idees hi ha algú exactament igual que jo. Igual de fràgil, amb la mateixa essència. Des d’aquesta perspectiva, no hi ha frontera amb l’altre. Tothom, tots, ens mereixem un somriure, un “per què?”, un “com et sents?”.
Tinguem-ho en compte sempre, però especialment aquests dies tan convulsos. Cuidem-nos. Abracem-nos tal com ho vam fer la Marta i jo. Perquè, en definitiva, només comprenent l’altre en la seva totalitat podem comprendre’ns també nosaltres mateixos. Només estimant l’altre en la seva totalitat podem estimar-nos també nosaltres mateixos.
Clara Fons i Duocastella
Directora de Dialogal