Text: Laia Montserrat

Les mil i una paraules que em venen a la ment quan penso en algun esdeveniment de la vida que he viscut ballen formant una història en constant evolució.

Alguns dies són fosques i em mostren aspectes de superació i aprenentatges de sang i pols. D’altres dies són com bàlsam sobre la pell reescalfada pel sol. Fresques com el glop d’aigua amb fulles de menta de l’estiu. 

Però, siguin com siguin, m’he adonat que si em poso a narrar, encara que només es tracti d’una petita part del que he viscut, la narració ja és massa llarga. M’avorreix a mi mateixa. De vegades em pregunto: si no em narro, desapareixerà el que he viscut?

Quan ens submergim en els nostres records, cada detall sembla únic i rellevant. Cada voluta de pensament té sentit. Cada sensació ens du a una emoció. Cada emoció és la porta a la narració. Però, què voleu, tanta narració se’m fa feixuga. 

M’agrada callar i deixar la ment oberta al que estic vivint en cada moment. Sense fer-ne una història. Tan sols experiència.

Hi ha un lloc immens i inabastable que es nodreix d’aquesta experiència, on queda guardada. Quan la vaig a buscar, la faig narració.

Quan callo, la sento present sense dir-la.
És llavors quan la vida viscuda dona tot el suport al meu present, que no necessita ser explicat, tan sols viscut. 

Cada acció és el fruit de tota una història viscuda moment a moment. El resultat del que hem après.
La indicació del que manca per aprendre.

Cada gest ens resumeix i ens revela al món i als altres. S’arrela profundament en qui som, qui hem sigut i qui encara no sabem que serem. 

Més enllà de la narració, som.