Text i fotografies: Leslie Selene

Traducció: Sàgar Malé

Cada mes de maig, a les Santes Maries de la Mar, a la Camarga (Occitània, al sud de França), romanís de l’Estat espanyol, de França, de la Gran Bretanya i de tota l’Europa de l’Est es troben per compartir gastronomia, art i cultura. Centenars de nord-americans i sud-americans coincideixen amb europeus curiosos, i estudiants de fotografia, d’antropologia i de música.

A cada cantonada es poden sentir diversos estils de música gitana, amb bandes que toquen durant tot el dia i tota la nit. És una festa fabulosa que esclata en aquest poblet de pescadors, altrament endormiscat, i que dura tres dies. Ho celebrem amb ostres i paella, acompanyats per la melodia de solos d’acordions. Els planys inquietants de crida i resposta amb ritmes antics, juntament amb el so de les onades suaus i els cants dels ocells, provoquen somnis intensos. Flamencs, garses blanques i cavalls blancs salvatges, tamisats per la boira baixa damunt les salines i les zones humides cobertes de molsa. Però fixar-nos només en això no ens deixaria veure el que és essencial.

La imatge de Sara Kali o Sara la negra, patrona dels gitanos, es venera amb devoció a la cripta de l’església de les Santes Maries de la Mar.

Les Santes Maries de la Mar és un centre de culte a les deesses d’ençà que les tribus celtes locals van construir- hi el seu temple per a Tre Matres, una deessa de l’aigua tripartida. Submergides a les maresmes que envolten les Santes Maries, hi ha les ruïnes del temple construït pels fenicis que van fundar Marsella el 600 aC. Amb la conquesta romana, aquest temple es va consagrar a Artemis, Cibeles i Juno. En els darrers temps, quan als romans que es retiraven de les campanyes d’Egipte se’ls donaven parcel·les de terreny al llarg del riu, a Nimes, el temple es va dedicar a Isis, i després a Mitra.

Fins al 1260 no hi ha documents escrits que parlin de la llegenda de les Tres Maries. L’antiguitat d’aquesta història es desconeix a causa del bibliocidi que hi va haver durant la purga dels càtars (1208-1229) i, posteriorment, a causa de la Inquisició (1478-1834). La història diu que l’any 42 una petita barqueta plena de refugiats que fugien de la persecució a Palestina va anar a parar a les Santes Maries, anomenada posteriorment Oppidum-Ra.

Les tres dones que van anar a trobar el Crist ressuscitat a la seva tomba –Maria Salomé, Maria Jacobé i Maria Magdalena– eren les Tres Maries de la barca. En algunes versions, Sara Kali és la reina dels gitanos locals (que devien haver estat tribus celtes), que va donar la benvinguda als viatgers. Segons altres versions, Sara Kali va arribar amb les Tres Maries com a mestra espiritual, germana o servent de Maria Magdalena. En totes les versions Sara Kali és negra.

Maria Magdalena va passar la resta dels seus dies sola en una cova a la Santa Bauma, o bé va anar a Los Banhs de Rènnas (Rennes-les-Bains) a donar a llum, on més tard es va trobar amb Crist i van viure feliços per sempre. Maria Jacobé, Maria Salomé i Sara Kali es van quedar a predicar l’Evangeli a Notre Dame de Ratis (rai o barca), més tard anomenat les Santes Maries de la Mar.

Cada 24 de maig, pelegrins d’arreu del món es troben a les Santes Maries de la Mar per asssitir a la processó de la Santa.

L’església de les Santes Maries té la forma d’un vaixell, i està construïda com una fortalesa. En temps de desordres, tot el poble anava a refugiar-se al seu interior, perquè al centre, dins d’un pou, hi ha construïda la font sagrada. El 1521 es van exhumar els ossos enterrats sota els fonaments de l’església, i Sara va ser reconeguda oficialment com a santa. Es van trobar els esquelets de tres dones decapitades; els seus caps estaven col·locats en tres altars tallats en marbre. Dos dels altars són romans, dedicats a Cibeles. El tercer és un altar funerari d’origen celta amb una inscripció dedicada a Tre Matres. Són als murs de l’església, juntament amb els dos lleons de marbre originals del temple romà de Cibeles.

Els ossos de les dues Maries es conserven a la capella alta sobre l’altar principal de l’església, i es fan baixar amb molta fanfàrria cerimonial durant les festes. A la cripta, a l’altra banda de l’altar sacrificial del segle IV aC, embolicada amb vestits de setí de seda brillant i de colors, coberta de joies i dreta sobre una misteriosa roca negra, hi ha l’estàtua de fusta de Sara Kali, del 1904. Darrere seu hi ha fotografies, notes, exvots i crosses. La gent hi va a donar-li les gràcies i plorar, a besar-li la cara, cantar i beneir els instruments musicals.

Embolicada amb vestits de setí de colors i coberta de joies, la imatge de Sara Kali és traslladada fins al mar en processó, envoltada d’una mutitud que profereix cants i aclamacions.

Des del 1438 fins al 1912, només es va permetre que entressin a l’interior de la cripta per adorar Sara Kali (“la Noire”) els romanís. Durant la Revolució Francesa, la celebració es va continuar fent d’amagat, i no es va restablir obertament fins al segle xix. El 1936, els romanís van iniciar la tradició de fer el ritual de la Durga Puja tal com es fa a l’Índia, amb una processó fins al mar i la immersió a l’aigua de l’estàtua, fins a la cintura.

Avui en dia els religiosos i els pelegrins de Compostel·la desfilen al costat de la població local, abillada amb els vestits tradicionals de la Camarga, els guàrdies, damunt els cavalls blancs amb tridents de Shiva, i la reialesa gitana de tots els racons de la diàspora. El públic, els cavalls, els sacerdots, tothom entra a l’aigua. La vista de la munió de gent reunida al voltant d’aquesta petita dama negra quan es gira per mirar-nos des del mar provoca un crit emocional: “Vive Sainte Sara!”.